Psicopalles

Xutant pedres - Agost 2011

2011-08-21T07:24:00.000-07:00

De petit era molt entremaliat, o això em deien; de manera que, de vegades, la meva mare em treia de casa per a que anés a "estirar les cames" i no emprenyés el meu germà menor. Aquell any, jo havia de fer la primera comunió i l'excusa que esgrimia per expulsar-me els diumenges al matí era complir amb l'església. És a dir, segons ella, si no anava prou vegades a missa el capellà no em donaria l'hòstia el dia de la cerimònia, per tant, jo em quedaria sense regals... No me la creia, però tant era. Jo acabava al carrer.

El dia del que us parlo vaig acostar-me a la parròquia però no per assistir al servei dominical sinó per quedar-me fora xutant pedres fins que es fes l'hora de dinar, com solia fer. Normalment, els feligresos, quan sortien del temple, em marcaven el moment de tornar a casa. Nogensmenys, aquella vegada, malgrat el temps havia transcorregut generosament, la gent no abandonava l'edifici. Així que, avorrit de l'espera, vaig decidir entrar per fer un cop d'ull a l'escena. Tot just obrir la fulla de la porta vaig poder albirar el ball erràtic del sacerdot i d'algun dels beats al voltant del faristol mentre els altres jeien o seien als bancs de forma molt poc ortodoxa. A tot estirar, una dotzena de devots, no us penseu. I, al costat mateix de l'entrada que llavors jo bloquejava, un noi d'uns tretze o catorze anys que somreia amb un estil força grotesc.

"Ei, què fas?", va preguntar-me quan va adonar-se de la meva presència. "No res, m'esperava a que acabés el rotllo per tornar a casa meva...", vaig respondre candorosament. "Doncs si esperaves algú d'aquests oblida-te'n perquè ara mateix són de viatge al·lucinant amb el seu creador... I tot gràcies a mi!", va replicar el nano amb un to burleta i un gest de suficiència. "No, si els meus pares són no practicants, diuen...", vaig declarar sense haver entès allò que havia dit ell. "Millor per tu, creu-me!", contestà despreocupadament. "Vine! Convé que escampem la boira!", va manar passant el braç per la meva espatlla per empènyer-me i arrossegar-me fora.

Mentre caminàvem sense rumb va explicar-me ben cofoi com havia xopat les galetes consagrades amb una substància de nom complex que no recordo i que es va cansar de repetir-me fins que, finalment, va anomenar "Poció Màgica d'Astèrix i Obliax". "Vols coca? Et ve de gust?" va oferir-me tot seguit. "A casa en tinc un munt, te'n puc donar tota la que vulguis...", va manifestar, "Vine!". A mi m'agradava molt la cola i, com a casa meva veure'n i beure'n era quelcom extremadament excepcional, vaig accedir a acompanyar-lo sense pensar-m'ho dues vegades. Després de caminar una estoneta va aturar-se davant una cinquanta. Va mirar a banda i banda del carrer i, a continuació, va manegar-s'ho per engegar la motocicleta. "Puja!", va manar. Estic convençut que no era l'amo d'aquell vehicle perquè en arribar a destí va deixar-lo tirat al sot d'un dels arbres de la vorera de qualsevol manera.

Vàrem atansar-nos a una torre voltada d'un jardí desatès a prop del cementiri del barri. "Ho sento, no tinc les claus. Enfila't a l'arbre!", va dirigir-me disculpant-se. I, tot unint els dits de les mans imitant un estrep, va convidar-me a fer-lo servir com esglaó improvisat per alçar-me fins a la branca més propera. "Afanya't, que ja t'ajudo...", em va demanar mentre inspecionava el carrer en diferents direccions. Jo vaig obeir ingènuament sense protestar; de fet, em va semblar coherent perquè a mi tampoc em confiaven les claus de casa. "És més divertit esmunyir-se per dalt, oi...?", afegí ell alhora que escalava per un altra costat de la figuera i m'avançava veloç. Quan va ser prou a la vora, feu un bot per aterrar a la teulada. Llavors, de quatre grapes, avançà fins a la finestra més elevada, va desempallegar-se d'una de les fraccions del vidre, i en un tres i no res ja era dins. Al meu torn, marcat per la poca traça que em caracteritzava, vaig perseguir el mosso fins a l'interior.

"Espera'm aquí!", va indicar-me en un xiuxiueig; matisant, "Sense fer soroll!". Aleshores, va desaparèixer escales avall. En condicions normals, l'haria cregut; però aquell dia la curiositat va impulsar-me a seguir les seves passes. De manera que, això sí, amb cura de no emetre sons superflus, vaig submergir-me al pis de baix cap el que semblava un menjador. Vaig desplaçar-me amb cautela a través de la sala fins que, en la distància, vaig reconèixer el meu guia regirant un abric o jaqueta al penja-robes d'un dormitori. Crec que també vaig veure l'hipotètic propietari d'aquella peça estirat de sobines al terra de l'habitació al costat mateix d'un llit. Però no vaig voler verificar-ho i, abans de ser descoberta la meva manca de disciplina, vaig tornar al pis de dalt en silenci.

Van esmunyir-se un parell de minuts fins que l'adolescent va reunir-se amb mi un altre cop. Portava una clau a una ma que va fer servir per obrir l'única porta tancada d'aquell raser amb la precaució de no fer sonar el mecanisme de la balda. Vigilant, va traspassar el llindar i jo darrera seu. L'estança era fosca. "En saps de droga?", em va interrogar el xicot tot pitjant un interruptor de la paret per encendre els llums. "No. Què és?", vaig replicar sincerament admirant el magatzem ple de prestatges que s'il·luminava davant meu. "Medecina per l'ànima i benzina pel cos...", va explicar-me, "... que pot fer-te molt feliç en un instant i alhora enfonsar-te en la més absoluta misèria. Heus aquí una bona mostra per comprobar-ho!"

L'amic va començar a remenar calaixos, capses, vasos, recipients plens de sobres, paquetets, tubs, flascons, píndoles, bosses, saquets de pólvores, tot enumerant noms com "Haxix", "Maria", "Baçuc", "Crac", "Èxtasi", "Meth", "Àcid", "Bolets", "Cavall", que el coneixement d'un nen de vuit anys com jo llavors ignorava completament però que ara probablement sabria identificar. "Abans de trobar aquesta ganga d'habitació inhalava cola...", explicà amb certa distracció, "Amb aquest arsenal a l'abast...". Aleshores va riure discretament, com a qui se li escapa l'alegria. "Té, la coca que t'havia promès!", m'oferí llançant-me una paperina sense mirar per sobre de la seva espatlla. En recollir-la del terra on havia caigut em va semblar un simple tros de paper ben plegat. No obstant, vencent la meva decepció immediata, me'l vaig guardar a la butxaca de la camisa sense queixa.

"Per avui ja n'hi ha prou. Guillem abans que ens enxampin!", va suggerir de sobte dirigint-me amb la seva ma lliure cap al passadís. Sostenia una rajola de xocolata amb l'altra palmell, que em va cedir per tal de concentrar-se mentre tancava la porta amb el mateix esment amb el que l'havia obert just cinc minuts enrera. En acabat, va treure's un tub de la butxaca dels pantalons i també me'l va transferir. "Caminant les pirules fan massa fressa...", va justificar-se. "Ara vinc!", determinà en partir cap a baix. I ja no el vaig veure mai més. Havent esperat un quart d'hora per al seu regrés vaig optar per fotre el camp, abandonant tant el tub com la rajola que custodiava a tocar de l'entrada d'aquell peculiar rebost. La meva mare em renyaria per fer tard a dinar i mon pare em fumaria una bona cleca... segur.

I aquesta és la història, senyor policia. Ni tant sols sé si això que hi ha dins la paperina és cocaïna de debó. La porto a la cartera com a record i anècdota pero, després de trenta anys, és fàcil que s'hagi fet malbé. Les drogues caduquen, oi?

Temps de fugir - Juny 2011

2011-06-19T14:13:00.000-07:00

Just abans que viatgés per quarta vegada al Japó, a l'estiu de l'any 2010, se'm va inflar la galta com una bóta per culpa d'una afecció dental. L'episodi va requerir unes quantes visites a la consulta de la dentista, raó per la qual la vaig tenir molt present al llarg de diverses setmanes. No és estrany, doncs, que trobés bona pensada enviar-li una postal des del país del sol ixent com agraïment per no haver hagut de recordar-me d'ella durant les meves vacances. Aquella targeta va donar peu, en la següent cita amb la doctora després de la meva tornada, al relat que vaig fer-li sobre la meva ascensió al Fuji; i aquest, a la seva recomanació d'un llibre titulat "Ni d'Eva ni d'Adam" d'una escriptora belga anomenada Amélie Nothomb (publicat en català en la col·lecció Anagrama/Empúries) on la protagonista explica, entre d'altres coses, la seva experiència amb la muntanya japonesa. Quedi dit que la lectura del llibre al que em refereixo, que no podia ser més lleugera, em va desplaure per la indignació que em van provocar alguns dels seus passatges (potser en faig un gra massa, ho reconec). No obstant, l'he hagut d'esmentar perquè és l'excusa que m'ha empès a escriure el que segueix.
Assolit el sostre d'Andorra, el Pic del Comapedrosa (2942 metres), l'any anterior, em venia de gust assumir un repte de més alçada. La qüestió és que no soc muntanyenc, ni escalador, ni tant sols excursionista. De manera que aquest desafiament havia de ser un de fàcil i obvi. És així, i aprofitant la meva predilecció per l'arxipèlag asiàtic i per algunes faccions de la seva cultura, que vaig plantejar-me enfrontar-me a la seva icona més representativa, el Mont Fuji (3776 metres). Tenint en compte el fet que centenars de milers de persones de totes les edats, condicions i nacionalitats fan el seu cim cada temporada en el que es considera una activitat més lúdica o d'oci que esportiva, s'avançava com un objectiu bastant raonable. I, després de manegar les dades bàsiques que vaig pescar de la guia en línia "Mount Fuji Climbing Guide" (http://mountfujiguide.com/), ho vaig preveure absolutament factible.
A grans trets, el que vaig aprendre d'aquesta guia és que quatre són les rutes (Guchi, en japonès) disponibles, Yoshida, Fujinomiya, Subashiri i Gotemba; al nord, sud, est i sud-est del Mont Fuji, respectivament. Que, al llarg de les quals, hi ha tot un seguit d'estacions fins arribar a la cúspide que compten amb refugis per aixoplugar-se. Que, generalment, la gent inicia el passeig des de la cinquena estació (Go Gome, en japonès) del camí escollit; a 2305 metres, 2400 metres, 2000 metres i 1440 metres, seguint l'ordre en el que els he enumerat. Que el camí més popular i tradicional és el de Yoshida mentre que el més dur, per longitud, és el de Gotemba. Que el de Subashiri és el més desconegut pel públic malgrat ser una bona ruta. Que una de les gràcies de l'assumpte és poder presenciar l'alba des de dalt. Que, si per aconseguir-ho, es puja de nit, la línia de llums que formen les llanternes dels pelegrins que evolucionen pel vessant resulta espectacular. Que l'aglomeració de persones constitueix una dificultat per avançar a ritme ràpid. Que les hores nocturnes poden ser molt fresques i les diürnes, a ple estiu, tòrrides... I, important, que la temporada oficial d'escalada va del primer dia de juliol fins al darrer d'agost. En relació a això darrer, recordo haver-me plantejat assistir a la "Fujisan Oyamabiraki", que és una cerimònia d'inauguració d'aquesta temporada que té lloc al santuari Sengen Taisha de Fujinomiya en la que es celebren diferents actes, com ara un ritual xintoista, el concurs de bellesa de "Miss Fuji" o un castell de focs per la nit. Però vaig tenir mandra d'informar-me i concretar. Quin greu ser tan dropo!
Així doncs, el dia 1 de juliol de matí vaig enfilar des de Tòquio cap a Gotemba mitjançant el ferrocarril. Éssent posseïdor del "Japan Rail Pass" (http://www.japanrailpass.net/), que és una mena d'abonament per turistes que permet utilitzar de forma gairebé il·limitada la xarxa de transports del grup JR, m'era convenient desplaçar-me en tren aprofitant al màxim les línies de Japan Railways encara que hagués de fer transbordaments. Des del poble de Gotemba parteix un autobús que duu a la cinquena estació de la ruta de l'est per ascendir al cràter, la Subashiri. La raó per la que em vaig decantar per aquesta Guchi va ser eludir l'hipotètic trànsit de caminants massiu cap al cim que suggerien els textos consultats per la resta d'elles. L'auguri d'ésser l'únic passatger del trajecte de les cinc de la tarda de la llançadora em prometia haver encertat en la meva decisió. Deixeu-me apuntar, abans d'abandonar Gotemba, que va ser en un hotel de prop la parada de l'autobús on, de franc i tant sols per preguntar, van donar-me la postal que després vaig enviar a la meva dentista. I, ara que hi penso, també gratuïtament, el bolígraf amb el que la vaig escriure.
Encara no a les sis de la tarda ja era a la Go Gome i, en contra del que m'havia imaginat, estava completament lliure de visitants. Bé. El fet és que els experts recomanen aclimatar-se a l'alçada de la mateixa durant mitja hora abans de començar a caminar, per la qual cosa, obedient, vaig dedicar-me a tafanejar a la botiga de souvenirs per ocupar l'estona i cumplir així tal requeriment temporal. Recordo que l'encarregat de l'establiment va riure quan vaig dir-li que passaria la nit a dalt. Probablement es reia de mi, de la meva ignorància, però en aquell moment no ho vaig entendre d'aquesta manera. Convençut, vaig comprar-li un barret que em seria útil a la baixada, vaig preveure encertadament. I l'home em va regalar un penjoll amulet, potser, pensant que necessitaria protecció esotèrica. Després d'aquell intercanvi, sense acabar de consumir els trenta minuts d'espera, empès per l'ànsia i la impaciència, em vaig posar en moviment.
Els primers metres del camí Subashiri des de la cinquena estació són de bosc, de passeig confortable. Després, a mida que s'avança, la vegetació és va fent més escassa fins a desaparèixer completament. Alhora, el sòl es converteix en una grava que, sovint, fa relliscar dificultant un progrés massa vigorós. Això ho vaig patir en diferents ocasions caient al terra cap endavant perquè el meu ritme era excessivament alegre. No sé perquè tenia tanta pressa, doncs, si el que volia era veure la sortida del sol des de la corona i l'ascensió es preveia d'entre quatre a cinc hores, el cert és que comptava amb marge de sobres. A més, ningú no em feia nosa, el vespre era plàcid, la meteorologia respectuosa, ni set, ni gana, ni cansament. Només quan me'n recordava que era sobre el Mont Fuji m'aturava per fer una repassada al paissatge que anava deixant enrera, maco. Suava, és cert. Sobretot, a les dues o tres hores de fer pujada resulta prou habitual transpirar una mica. No obstant, no patia gens per la reserva de forces, em veia capaç. Vaig passar per davant d'uns quants refugis on em podia haver proveït de menjar o beguda, imagino, si no hagués estat que ja en portava a la motxilla meva. En alguns d'aquests indrets, vaig albirar llum a través de finestres i notar les converses de gent, però no m'hi vaig detenir. La intenció era, en qualsevol cas, fer-ne ús del que pogués trobar a la cresta. Llavors, quan es va fer fosc, vaig haver d'instal·lar-me al cap la llanterna frontal (confesso que frisava per fer-ho des que me l'havia comprat, dies abans). Aleshores, la meva gambada va minimitzar-se instintivament; la visió nocturna no és una de les meves qualitats millors. Tot i així, prosseguia. En algun punt a continuació, que em va passar desapercebut, el vent es va despertar i la sensació tèrmica va començar a decantar-se cap al fred. Nogensmenys, encara suava i tenia el cos calent de l'exercici. De sobte, el llum de la llanterna va anar a ensopegar amb aquell gran esvoranc. I ja hi era?... Ja hi era. Calculo que no debia ser ni mitjanit.
He d'admetre que la primera visió del cràter, tot just enfrontar-m'hi, em va corprendre. Tot i que, en realitat, no sabria discernir si es tractava d'admiració o de temor a caure-hi dins. No obstant, l'emoció immediatament posterior va ser de decepció donat el paisatge desolador que m'oferia la situació. No és que aspirés a una rebuda amb orquestra, serpentines i confeti, o a trobar-me una konbini (nom que donen els japonesos a les botigues obertes les vint-i-quatre hores del dia), però tampoc pensava que allà no hi hauria ni una ànima i que els refugis estarien tancats i barrats (literalment, amb unes planxes de ferro a les portes i finestres). Vull creure que vaig ser massa precoç i que amb la temporada més avançada, les cabanes sí que ofereixen aixopluc als escaladors. Culpa meva, doncs.
Vaig deambular cap a un costat i cap a l'altre, incrèdul, mirant de descobrir l'espurna de civilització que havia de fer la meva espera suportable, perquè tenia tota la nit per endavant. Res, va ser infructuós. Aleshores vaig entendre el riure del botiguer de la cinquena estació. I més encara quan vaig començar a patir les fuetades de l'aire que semblava indignat per la meva insolència. Quan el meu cos i la suor van haver-se refredat del tot, va començar el meu petit calvari. De cop i volta vaig sentir-me incòmode, fatigat, tremolós, observat per una lluna grossa en fase decreixent, estúpid, ridícul... gelat. Algú no tant tossut com jo hauria girat cua i hauria baixat fins al primer refugi operatiu per passar-hi les tres o quatre hores que em calia cremar. Hauria estat d'allò més assenyat fer-ho. Enlloc d'això, vaig treure el meu impermeable integral del sac (és una peça de vestir per a motoristes) i me'l vaig calçar. Pel que fa a les mans, vaig haver d'improvisar perquè no disposava de guants. Van fer el fet, a mode de manyoples, el parell de mitjons de recanvi que afortunadament formaven part de l'equipatge. Mentrestant, la ventada no cedia i les meves dents no cessaven de petar; ni tant sols el peculiar santuari Kusushi em servia d'esguard. Quedava el recurs de recuperar la calor corporal a base d'activitat gimnàstica, moure's, córrer, fer abdominals. Només que llavors la son i el cansament ja em castigaven, per no mencionar el risc latent de badar i precipitar-se a la gola del llop. Quan no saps què fer, millor no facis res. Vaig arraulir-me sobre un banc de fusta i vaig somniar sense poder adormir-me en submergir-me en un onsen (nom que donen els japonesos als banys termals) d'aigua a seixanta graus... Quina conya!
En cert moment em vaig quedar sense referent horari perquè el meu telèfon cel·lular va exhaurir la bateria. L'última vegada en la que havia fet un cop d'ull al rellotge havia estat a quarts d'una, justament, quan enregistrava la posició en el GPS de l'aparell (coordenades 35º21'55''N, 138º43'58''E; encara que no me'n refio gaire de la seva precisió). Quan el mòbil va avisar amb el seu to agònic característic de que es moria, reconec que em va intimidar la perspectiva d'haver d'aguantar sense referència. Tot i que, ben rumiat, amb el fred que estava sofrint, poques vegades hauria tret les mans de les butxaques per fixar-me en l'hora. Al cap d'una estona de l'instant de l'apagada, però, va aparèixer en Gaetan, un jove californià que, com jo, s'havia precipitat en culminar la muntanya. En veure'l vaig revifar. Malauradament, només eren tres quarts de tres, segons va informar-me. Per altra banda, amb la seva presència, l'espera va prendre un altre caire. Al menys, vaig tenir amb qui parlar i queixar-me del vent.
Pels voltants de tres quarts de quatre vaig presenciar una filera no gaire compacta de llumetes progressant cap al cim formada per no més de quaranta persones; però l'efecte visual que protagonitzaven amb les seves llanternes era més aviat pobre davant les espectatives que m'havia format. A més, l'espectacle quedava deslluït perquè el cel no era fosc completament; per un costat, estava la claror de la lluna i, per l'altre, la imminència de l'alba. Finalment, uns vint o trenta minuts més tard, aquella resplandor incipient de l'horitzó va convertir-se en el naixement del dia que tothom delejava fotografiar. Per desgràcia, els núvols ens van fer la guitza i ens van esguerrar les instantànies. Allò em va acabar de destemperar.
En condicions normals, no hauria abandonat el cràter sense abans efectuar l'Ohachimeguri, és a dir, la caminada al seu voltant que s'estima en uns quatre quilòmetres i que ocupa uns setanta-cinc minuts aproximadament. Aquells que, com jo, han pres les rutes de Subashiri o de Kawaguchiko (Fujiyoshida), són obligats a realitzar la meitat d'aquesta passejada per atansar el punt àlgid del volcà, anomenat Kengamine (als 3776 metres), perquè aquest para justament a la banda oposada del perímetre segons s'arriba pels camins. Al cap i a la fi, si no trepitges la vora màxima en qüestió mai podràs dir que has estat al sostre del Japó. Quin millor incentiu per fer-ho, doncs? En el meu cas, a més, barrinava la pretensió de dipositar les postals que havia escrit a l'oficina de correus que suposadament s'ubica per la zona del Kengamine. Sí. No obstant tot, el panorama no pintava engrescador. La pega més determinant era l'abatiment anímic que arrossegava, més que l'esgotament físic o la indisposició provocada per la manca de son i la temperatura. L'aire, cap a dos quarts de sis, encara bufava furiós com ho havia fet al llarg de la nit i de la matinada. Això i diverses clapes de neu escampades per aquí i per allà afegien cert risc a una sendera, ja de per sí, prou dubtosa. L'amic Gaetan va advertir-me, "No siguis boig, no te la juguis!" i en aquell instant vaig pensar "Si un paio de disset anys de Los Angeles ho veu magre, pirats com són els joves i els americans, és que la idea és eixelebrada de debó!". "O potser et penses que l'oficina de correus serà oberta si els refugis són tancats?", em va convèncer. I així, sense aferrar-me a cap altre alternativa, ni tant sols rumiar-ne cap, vaig acceptar la derrota. Ja ho tornaré a provar un altre any, vaig resignar-me. Aleshores vaig recordar-me de la dita japonesa, "S'ha de ser ximple per no pujar-hi almenys un cop; però s'ha de ser ben ruc per pujar-hi més d'un!".
Tampoc la via de descens la vaig poder escollir ja que l'accés a la de les rampes de cendra, la que recomanen les guies, era bloquejat per raons de seguretat. Un altre fiasco! De manera que la baixada va ser dura, sobretot, per tant difícil com resulta caminar amb la cua entre les cames. I, evidentment, perquè a mida que perdia metres i avançava el matí, recuperava l'escalfor i, llavors sí, el trànsit de gent en sentit contrari al meu augmentava sensiblement derivant sovint en l'embús. Vaig encreuar-me amb tot tipus de persones, fins i tot, alguns grups d'escolars ben jovenets que en veure'm (i, en general, en reconèixer qualsevol estranger) saludaven amb un internacional "Hello, hello!". Jo, empassant-me la frustració, els contestava amb un somrient "Ohayó gozaimasu!", que vol dir "Bon dia!" en japonès. Per acabar-ho d'adobar, vaig ser suficientment badoc d'agafar la ruta que menys em convenia, la que em portava a la ciutat de Yoshida (terra afortunada, en japonès), la qual no compta amb connexió directa amb Tòquio a través de cap línia JR. I, en conseqüència, em va tocar rascar-me la butxaca per tornar a la gran urbs. Vaig dormir les tres hores del viatge en autobús.
En fi, el relat de la meva relació amb el Fujisan acaba aquí. Però no voldria deixar d'escriure sense fer esment a la circumstància que la nit següent, havent descansat només aquelles tres hores del trajecte cap a Tòquio, també la vaig passar en blanc. La qüestió és que vaig voler estalviar-me el taxi des de Roppongi, on havia sopat, fins a Minamisenju, allà on hi tenia el llit. I se'm va acudir la brillant pensada de recórrer la ciutat a peu. Les dues hores i vint minuts que el Google maps (http://maps.google.com/) considera per cobrir els onze quilòmetres i mig que existeixen entre aquests dos punts de la capital nipona es van convertir en més de sis hores de desplaçament erràtic per uns carrers pràcticament deserts. Qui no té cap ha de tenir cames, que deia la meva àvia.

Desplau-me! - Desembre 2010

2011-05-08T10:19:00.000-07:00

El bourbon va oscil·lar dins el got per enèsima vegada al ritme del dring dels glaçons tot just abans de travessar la gola de'n Lleïr Mansiula i Catxapit de camí cap a la seva panxa. Tal i com havia convingut amb els seus convidats, i perpetuant la tradició que havia encetat feia quatre Nadals, els rebria dejú però embriac; estipulació, aquesta, atesa amb escreix ja al tombant del mig dia. A primera hora de la tarda havia d'arribar la Nímmia, la pubilla de la família. Més tard, passades un parell d'hores aproximadament, la Quitèria, la germana petita. Transcorreguts cent vint minuts, més o menys, seria el torn de'n Boi, l'hereu. I, finalment, superat el crepuscle vespertí, s'hauria d'enfrontar a la mare dels anteriors que havia estat l'esposa seva al llarg de quinze anys, la Febrònia.

El pacte era senzill, guanyava qui el matava. Cadascun dels quatre visitants, individualment i en l'ordre preestablert, disposava de mitja hora d'audiència vis-a-vis per atacar a plaer l'amfitrió. Només que mai podia haver contacte físic per aconseguir que la víctima la dinyés, sinó que l'agressió havia de ser psicològica. Si aquest moria durant l'escomesa o en el termini dels noranta minuts següents a una de les entrevistes el joc es donava per resolt i el culpable de la defunció es feia mereixedor de l'herència del difunt. En el cas que cap dels candidats reeixís en la seva única oportunitat anual de matar-lo tots s'exposaven al risc que el senyor Mansiula i Catxapit morís pel seu compte. I si això succeïa, el seu patrimoni es lliurava directament i integra a beneficència, deixant-los amb un pam de nas.

L'origen del seu imperi era certament un xic inversemblant. I és que l'home havia invertit una mesada sencera en bitllets d'un mateix número de la rifa de Nadal. Llavors, trenta anys enrera, era un jove vulgar sense responsabilitats a qui no amoïnava ni l'esdevenidor propi ni el de ningú altre, que podia permetre's l'excentricitat de desprendre's d'un sou si així li'n rotava. Tenia un ofici, aixopluc, salut, cultura i unes perspectives raonables de futur; és a dir, no passava pena de cap mena. Aquella despesa en loteria havia respost a un rampell dels molts que tenia. I l'atzar havia premiat el seu atreviment eixelebrat amb una quantitat ingent de calers que l'havia convertit, de la nit al dia, en tot un potentat quan encara no havia complert el quart de segle.

Després de tocar-li la grossa havia sabut fer créixer la seva fortuna remenant el guany del sorteig nadalenc amb habilitat, perspicàcia, seny i una extrema discreció. Fonamentalment, en Lleïr era una persona espavilada de tarannà auster, reservat, contingut i, tal com s'havia descobert a si mateix aleshores, una mica poruc. De fet, havia exercit els seus negocis amb secretisme com a norma d'or per tal que ningú, ni cap dels seus parents, sospités de la seva condició de ciutadà folrat. D'aquesta manera, s'havia guardat de l'enveja d'altri. Tant havia estat així que, fins i tot, la Febrònia Pinyoca i Corbina, amb qui havia contret matrimoni per culpa d'un altre dels seus rampells al poc del cop de sort, havia ignorat l'abast de les possessions del seu cònjuge al llarg del decenni en el que havien compartit domicili i del lustre posterior durant el qual, malgrat no cohabitar, havien mantingut l'estat civil de forma postissa com a favor a la xicalla.

En Lleïr sempre s'havia estimat més ocupar-se en gestionar les seves finances que en compartir estones i experiències amb la seva família. Abans i després del divorci havia assumit la manutenció de la dona i la prole sense recança, amb partida comptable pròpia. I, si bé no els havia fet partícips dels fruits de la seva bona praxi empresarial, estalviant-los una vida de luxe, la mainada mai havia patit cap mancança material. En tot cas, la negligència havia estat afectiva. I adés adés l'havia rosegat el remordiment per haver escatimat esforç en millorar les seves relacions. Però la de les emocions era una vessant que no dominava, raó per la qual, l'havia deixat a banda sense trobar-la pas a faltar. Potser cap d'ells l'havia necessitat.

El punt d'inflexió havia arribat amb el mig segle. El cinquantí senyor Mansiula havia planejat un àpat de revelacions coincidint amb l'aniversari de l'esdeveniment que l'havia convertit en milionari. Havia convocat els seus tres fills i la dona que els havia parit a la seva finca de les muntanyes perquè havia decidit explicar-los finalment com d'acabalat era i comunicar-los que els cedia tots els béns per a que en poguessin fruir. La seva prentensió no havia estat guanyar-ne l'estima sinó rescabalar-los de tants anys de mesquinesa i apartament. Encara que, de retop, sí que havia ambicionat estrènyer vincles. Però cap d'ells havia acudit a la seva crida malgrat haver-li-ho promès. El Lleïr havia esperat pacient, dejú, empassant-se gots de whisky, l'un rera l'altre, sense prendre mos ni tastar cullerada del dinar opulent cuinat exprés pel xef millor del millor dels restaurants selectes que freqüentava. Fins que havia patit una crisi cardíaca imbuïda per l'ansietat del despit i l'alcohol.

Fruit d'aquest incident, precisament, s'havia empescat en Lleïr, la juguesca de l'herència. Si els galifardeus volien els seus doblers se'n guardarien prou d'ignorar-lo altra vegada, s'haurien de reunir amb ell un cop l'any encara que fos a contracor. I si l'havien de matar per disgust i ofensa, almenys, havia de ser de manera directa i presencial, mostrant la cara. Així ho havia reflectit en el seu testament especificant les seves condicions folles i fet saber als beneficiaris potencials, els quals havien honrat l'acord participant en el joc des del primer moment sense oposar objeccions, més aviat, amb un bri d'indiferència.

A l'hora, la Nímmia va ser conduïda per l'assistenta del seu pare, la Xènia Pixarelles i Ignota, cap a l'estança on tots tres celebrarien la reunió de rigor i on l'home ja s'esperava des de feia estona. En veure aparèixer la seva filla gran en Lleïr va sentir goig i alleugeriment, emocions que van manifestar-se límpidament al seu rostre. Aleshores, la noia va fer un conat d'acostar-se per fer-li un petó o una abraçada, però immediatament va recordar la regla del contracte que impedia el contacte entre ambdós i va fer-se enrera. Ell ho va lamentar en silenci.

- Com va, pare? - engegà cofoia mentre es deixava caure al sofà més proper.

- Anem per feina, vols? - replicà en Lleir, certament minvat per la beguda, tot seient també en un. - Explica'm la teva història que el cronòmetre corre, ja ho saps.

- Doncs,... me n'adono que no et conec prou per saber què et pot fer sortir de polleguera. Així que he decidit que, aquest any, per provocar-te recorreré a un parell de tòpics que aixequen fortes passions en tothom, i que són la política i el futbol. I la meva aposta és...

La mossa va ficar la grapa dins el seu sac de cuir i va remenar l'interior fins que va ensopegar amb allò que cercava. Abans de descobrir la seva basa encara va mantenir el suspens i les mans amagades dins la bossa alhora que mirava amb astúcia el seu interlocutor al llarg de molts segons. A la fi, va presentar dos carnets d'afiliació, d'un club de futbol l'un i d'un partit polític l'altre, que va sostenir amb els dits al voltant, a banda i banda del seu rostre.

- Què, fan patxoca? Me n'he fet d'aquests! A més,... - anuncià orgullosa del goig que feien els seus carnets falsos - a partir d'ara et parlaré en l'altre idioma... Toma!

- Tros de botiflera...! Bona pensada! - va respondre el borratxo decebut. - Sàpigues, però, que un bon home de negocis com jo les té superades aquestes qüestions. No m'enganxaràs per aquí. Però, endavant, tu mateixa...

La Nímmia va exhaurir el seu temps representant el guió que s'havia marcat d'antuvi per fer feliç aquell paio, parlant de coses que l'importaven ben poc i en una llengua que no era la pròpia. Al capdavall, va creure, aquella funció es feia en honor de l'individu i es mereixia l'actuació complerta. En acabat, la Xènia va acompanyar-la de tornada al saló menjador per retrobar-se amb els seus germans i la seva mare, els quals ja despatxaven sense manies els aperitius de cortesia confeccionats amb exquisidesa per a l'ocasió. Distesament, xerraven tots plegats mentre un pianista anònim els delectava amb peces tradicionals i clàssiques nadalenques.

Arribada la tanda de la Quitèria l'amfitrió ja havia deixat de beure i havia començat a preguntar-se com un licor, sent tant prestigiós, podia fer tant de mal. La mitjana de l'estirp Mansiula i Catxapit també s'havia excedit una mica amb la ingesta d'alcohol doncs, tota sola, havia buidat una ampolla d'un cava molt car. No obstant això, continuava desprenent l'aire elegant i sofisticat del que té una classe innata. I sense articular paraula prèvia va desplegar davant de'n Lleïr una andròmina audiovisual que va connectar a continuació.

- Hello, Quitty! - va saludar-la sentint el mateix plaer que dues hores abans.

- Així se m'adreçaven a l'extranger. - va apuntar la filla. - Te'n recordes que he estat fora, oi?

- Com puc oblidar que ets mànager no-sé-què de la multinacional... daixonses?

- Ja no, m'han fet fora. Algú em va enxampar en vídeo opositant per formar part del consell d'administració i em va convertir en una celebritat de la xarxa social amb aquest enregistrament.

Llavors, l'estri que havia portat la dama va animar-se de sobte per escopir unes imatges de caire sexual abastament explícites, d'un to extrem, malaltís, que la retrataven vexatòriament sense concessions ni lloc a interpretacions benèvoles. Durant la mitja hora de reproducció del clip l'habitació va omplir-se dels gemecs enllaunats de la filmació enrarint-hi l'atmosfera com brutícia que empesta l'aire. I malgrat aquest fet, l'espectador no va allunyar la seva mirada de la pantalla ni un sol instant. Ans al contrari, amb ulls com taronges i vervell com un tomàquet, va entomar l'escena pornogràfica íntegra amb gaubança vergonyosa, sorprenentment, incapaç de copsar el trucatge del producte.

- Per cert, - afegí la Quitèria com a cloenda de la farsa - em van encomanar una malaltia venèria que encara arrossego.

A les alçades de la tarda quan al Boi li tocava intervenir el tedi ja havia conquerit la casa. El pianista anònim havia desertat i estat substituït pel televisor, que tothom ignorava. La Nímmia i la Febrònia s'aprofitaven de les bondats de les termes naturals a les que la mansió s'havia adossat quan havia estat construïda temps ençà. La Quitèria es barallava amb la seva andròmina en estat de plena concentració. I, mentre la Xènia parlava per telèfon momentàniament alienada per afers personals, el Lleïr s'entretenia, encara mig marejat i com no podia ser d'una altra manera, examinant unes inversions que s'albiraven prou profitoses. L'únic fill mascle va interrompre'l.

- Papa, espavila que vinc a fotre't la murga amb la gralla!

El jove va començar a tocar amb la xeremia les notes de la nadala "Vint-i-Cinc de Desembre" tot esperant rebre l'atenció total del seu progenitor. I, encara, un cop captada aquesta, va continuar repetint l'estrofa un i un altre cop incansablement per espai d'una eternitat fins que l'oïdor va reaccionar.

- Ja, prou! Veig per on vas. Vols mortificar-me amb la fotuda melodia!

- No, bé... De fet, vull demanar-te un favor i no sabia com enfocar el tema. - es justificà en Boi tot desant l'instrument enutjós a sobre un moble proper. - Es dóna la circumstància que he tancat un acord de distribució, diguem, intercontinental.

- Sí...? T'escolto.

El minyó va iniciar la cerimònia d'embolicar-se una cigarreta amb parsimònia i tota la intenció, conscient que el seu pare era un militant antitabac acèrrim i allò l'havia de neguitejar per força. Va barrejar les herbes amb una pols blanca assegurant-se que en Lleïr no en perdés cap detall del procés i, després d'ensalivar bé el paper, va cobrir la mescla configurant amb traça un canó abonyegat d'aspecte inconfusible. Tot seguit, va treure l'encenedor d'una de les seves butxaques i el va brandar distret alhora que contemplava la tremolor de les ninetes del seu interlocutor perseguint l'objecte.

- No l'encendràs, oi?

- No, home, no! Conec les normes. - afirmà despreocupadament i entremaliada. - Iaio, no badis! Els meus socis han posat molts calers en aquesta història i jo m'he compromès a trobar-los un magatzem franc i segur per amagar la mercaderia. Jo sé que tu em pots ajudar en això. Què me'n dius, "pare"?

- Ha passat la mitja hora... - digué amb incomoditat palesa trencant el silenci generat. - Xènia, endú-te'l amb els altres, si et plau!

Diligent, l'assistenta va obeir l'amo guiant en Boi fins a la cambra comuna amb la col·laboració de grat d'aquest. Allà, al menjador, el noi va apropar-se a una gran peixera plena de creatures aquàtiques de colors llampants amb la intenció innoble d'abocar-hi dins la cigarreta elaborada en la ficció acabada de representar. El combinat de tabac, farigola i sucre glacé no hauria mort els animalons, però el gest de desaprovació de la Xènia el va dissuadir de consumar l'acció. En comptes de l'aquari va fer servir una copa mig plena de vi. Aleshores va collir una porció de torró tou i un parell de neules del bufet i va enretirar-se cap al finestró de la terrassa per considerar si havia estat prou convincent, si havia aconseguit enredar l'amo, i provocar-li algun sentiment.

La fosca va anar escampant-se gradualment per tot el mas fins aïllar la masia, la qual restava il·luminada artificialment composant un quadre eminentment bucòlic. Només mancava l'encontre amb la senyora Pinyoca i Corbina per decretar la jornada enllestida. Nogensmenys la paciència dels convidats ja s'havia erosionat feia segles per l'avorriment i la desagradable impressió de tots ells d'estar fent el ridícul amb aquella absoluta pèrdua de temps. Visitar el vell un cop l'any era raonable, fins i tot, un acte humanitari. Però seguir-li la veta en les exigències que imposava, potser, era fer-ne un gra massa. Al cap i a la fi, mai no havien rebut gaire reciprocitat d'aquell personatge.

La Febrònia era a l'hivernacle maravellant-se de la col·lecció magnífica de flors i plantes del que havia estat el seu marit quan el mateix va interceptar el seu deambular.

- M'has clavat un bon ensurt apareguent del no res!

- És el teu torn d'explicar-me coses tristes... Aprofita!

- Doncs, ben bé és més aviat alegre el que t'he de contar... - va obrir la dona el seu discurs - Em caso. Per conveniència. No per mi, clar, per ell. No obstant, me l'aprecio molt, el noi. Manega unes quantes botigues de queviures d'aquestes que no tanquen ni diumenges ni festius. La bona notícia per tu és que t'estalviaràs la pensió que em passes... Per cert, perdona que no et convidi a la cerimònia però sé com odies aquest tipus d'actes socials. A més, conec l'aversió malaltissa que professes per la que és la seva religió i no voldria que cap dels dos us sentíssiu incòmodes... - i afegí acaronant un espècimen sublim de lliri del Nil, altrament anomenada flor de l'amor - Té el somriure i l'albergínia més macos del barri!

- Grotesc!

- M'està ensenyant el seu idioma i... això i allò...

La dona va estendre el seu relat impecable amb tots els ets i uts en un exercici de fantasia remarcable havent esguard que res del que va sortir de la seva boca era genuí. Malgrat el seu esforç, però, l'efecte sobre el destinatari va ser minso doncs en Lleïr va consumir la intervenció de la mare dels seus fills, entre glop i xarrup de mam, impertorbable i amb veritable avidesa; definitivament, fruint de la xerrada i de la companyia.

Cap a l'hora de sopar, el passatemps del senyor Mansiula i Catxapit s'havia de declarar conclòs. Resultat, ell seguia viu, immune a la pressió i als reptes psicològics als que havia estat sotmès. Hostes i assistenta, així com la resta del servei de la casa, eren lliures de marxar d'aquell indret sense por a trencar cap clàusula, complerts els seus respectius deures. I, a pesar que la taula era parada per celebrar un àpat opípar de germanor, en Lleïr no s'esperava acompanyament ni comensal altre més que ell mateix. La partença veloç de tota la tropa va refermar prestament aquest extrem. Veient-ho va entristir.

S'ho havia estat plantejant de feia molt de temps, i l'absència d'estímuls del jorn li havia confirmat. Li semblava que l'únic al·licient que li quedava era convertir-se en benefactor d'alguna bona causa com establia la seva darrera voluntat. Només calia que es llevés la vida. Típic. Per què no?